divendres, 28 de desembre de 2012

CANVI DE CICLE

Els canvis fan por. Tant hi fa que siguin buscats, tant hi fa que siguin meditats. Allò que és desconegut, per més que ho desitgis, acostuma a provocar paüra. Qualsevol alteració en el teu dia a dia pot fer trontollar l'estructura de la teva placidesa i de la dels teus, i això pot fer que sentis autèntic terror.
Suposo que per aquest motiu moltes persones decideixen anar fent, sense actuar, deixant passar el temps, conformant-se amb el que tenen i sense gaire aspiracions més que la d'anar tirant.
Jo sóc una mica més exigent. Sempre he cercat la felicitat procurant que cada dia que passa sigui millor que l'anterior.




Vaig començar a treballar amb 15 anys i he fet pràcticament de tot. De totes les ocupacions en vaig aprendre moltes coses, i cada nova feina que iniciava era millor que la que deixava enrere. Abans, ja havia canviat d'escola fins a tres vegades, després vaig passar per l'institut i vaig estudiar en dues facultats diferents. En parel·lel, he canviat de pis en diverses ocasions.
He après que el més important és saber mirar endavant i adaptar-se sempre a les noves circumstàncies i, així mateix, atrevir-se a arriscar una mica.
Tot aquest entrenament és el que m'ha permès fer front al darrer gran canvi de la meva vida amb la seguretat que requeria.
I estic tranquil·la, em sento en pau amb mi mateixa. Segura d'haver pres la decisió correcta, d'haver fet un pas que era necessari.

Senyal que tot va bé, oi?
De fet, tot va més que bé...
:-)

dimecres, 19 de desembre de 2012

EL SECRET ESTÀ EN TROBAR L'EQUILIBRI

Fa uns mesos us parlava dels dies sublims, després us vaig explicar de quina manera vivia jo els dies de vertígen.
Naturalment, els primers resulten molt més agradables. Seria de bojos negar-ho. Però... sabeu què opino? Doncs que els uns són indissolubles dels altres.
Quan tastem l'amargor dels dies grisos, ensopits i pesats -aquells en què respires amb la sensibilitat a flor de pell i en què tens la impressió que, per més que lluitis contra el desànim, a mesura que avancen les hores, et vas fent més petita i menys important- és quan ens adonem de com de plaent és el benestar que ens omple el cor quan estem bé.
Els dies tristos i apagats, en què tot acaba sortint malament, són dies de reflexió immadura, de rampells sobtats i de qüestionar-te moltes coses. Són dies de trobar-te desubicada i sola i de posar en entredit idees preconcebudes. Són dies de dubtes, d'anhels que fan por, de desitjos impossibles. Són dies de voler-ho tot i sentir que no tens res. Són dies de vertigen.
I, no obstant, per més catastròfics que ens puguin semblar, són dies que passen, són tempestes que es calmen, són borrasques que s'assosseguen. Senzillament, s'esvaeixen.
De la mateixa manera, tampoc no són pas eterns els dies en què et lleves i sents que et pots menjar el món. Ans al contrari, la llàstima és que per més que voldries que no acabessin mai, aquests dies passen més depressa que la resta, semblen més curts i es consumeixen de seguida. I segurament aquest caràcter efímer encara els fa més especials.
El secret està en saber trobar l'equilibri i no mortificar-se si un dia no surt el sol.


De vegades penso que ens exigim massa. A nosaltres mateixos i també als que ens envolten.
No és obligatori lluir un somriure generós cada dia.
No és necessari ser absolutament feliç a tota hora.
No és imprescindible sentir que pots tocar el cel si fas un salt.
Tanmateix, ens hem acostumat a haver d'estar contents... Suposo que forma part de la supervivència humana. És fantàstic estar pletòrics, però tampoc no passa res si un dia només tenim ganes d'arribar a casa i tapar-nos amb una manta que pesi més que les nostres penes, oi? Amb una mica de sort, ens adormim, i demà ja serà un altre dia.

dimarts, 11 de desembre de 2012

L'ABSÈNCIA

Han passat 2 anys des que vas marxar, Laia.
Es diu aviat, oi? Tanmateix, els 730 dies que han transcorregut no m'han semblat pas pocs.
És el que succeeix amb les persones que t'estimes de veritat: la seva absència dol, fereix, molesta... I sempre es fa llarga i feixuga.

Avui volia donar-te les gràcies.
Sí.
Necessito que sàpigues que, tant quan hi vas ser, com des que no hi ets, m'has ensenyat a valorar cada petit instant com si fos l'únic. M'has fet adonar del que realment importa. M'has fet distingir el que és necessari del que és superflu, el que és imprescindible del que és banal, el que és valuós del que és insignificant.

La teva absència continua punyint-me, és cert, però he sabut donar-li la volta. He hagut d'aprendre a fer-ho. Ara procuro recordar les grans estones viscudes i els moments que ja s'han esvaït en el temps però no en la meva memòria, i somric.
Quan em passen coses meravelloses miro amunt, com buscant-te entre els estels.
Et busco a tu i també cerco la mare.
Ho faig quan algun neguit s'apodera de mi. Us busco perquè, d'alguna manera, m'ajudeu quan he de prendre grans decisions.

Ja fa 2 anys que vas marxar però, en tots i cadascun d'aquests 730 dies, t'he sentit molt a la vora.
Gràcies.