Avui en dia, qui més qui menys té un perfil al Facebook, un compte de Twitter i algun xat grupal al whatsapp, com a mínim. I ja em perdonareu tots els "tecnofreaks" però això esclavitza! Sí. Esclavitza. Podeu vendre-li la moto a qui vulgueu i podeu, fins i tot, enganyar-vos a vosaltres mateixos com ho he fet jo tantes vegades argumentant que és una forma d'oci com escoltar música, llegir una novel·la o veure la televisió. Que sí, que sí... El que vosaltres digueu... Però quan ets incapaç d'esperar un autobús sense treure l'smartphone de la butxaca o de la bossa i mirar el TL de Twitter, respondre dos mails, preguntar al xat grupal si estan al cas de l'última xafarderia de la feina o publicar una foto graciosa al Facebook, estàs enganxat!
Pots disfressar-ho com vulguis. No obstant, la realitat és que molts ens hem tornat addictes a l'aparell aquest que ens comunica amb l'exterior, perquè ens distreu, ens fa riure i ens informa.
Tanmateix... Us heu parat a pensar que tota l'estona que passem capcots mirant la pantalleta és temps que no mirem les persones que tenim al davant? Heu provat d'aixecar la vista i descobrir el món real i fantàstic que us envolta?
Suposo que, com en tot, existeix la subtil diferència entre l'ús i l'abús. Fa dies que hi reflexiono i he arribat a la conclusió que la majoria de nosaltres, jo la primera, en fem un ús abusiu. Sense anar més lluny, avui he arribat a l'estació de trens amb temps i, en comptes de dedicar-me a la vida contemplativa, que tant plaer produeix, m'he posat a escriure aquest post.
I sabeu què? Que plego. Que prefereixo alçar la vista per veure arribar qui he vingut a rebre!
:-D
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada