divendres, 31 de maig de 2013

LA PRIMERA ESCOLA

S’apropa el final del curs. Cada any hi ha un punt d’inflexió en aquest moment perquè, si bé és cert que la tradició marca que l’any acaba pels volts de Nadal, jo tinc més sensació de fi de cicle quan arriben els mesos de juny i juliol, que no pas a 31 de desembre.
Enguany és especialment significatiu per molts motius. Un d’ells, que la meva filla menuda finalitza el seu ensenyament a la llar d’infants i ja està inscrita a l’escola del seu germà, al “cole dels grans!”. Ella està tan il·lusionada! Tot a la vida són etapes i qualsevol pas d’una a l’altra sempre és positiu.
Jo també estic contenta, tanmateix, no us negaré que sento certa tristesa. No perquè la nena se’m faci gran (que també), sinó sobretot perquè em fa llàstima que acabi la seva escolarització a l’Escola Infantil Copèrnic.
En aquests moments tan complicats per al sector educatiu, amb retallades severes i injustes i lleis inversemblants i fetes amb la punta del nas, vull posar de manifest que, probablement, dins de l’àmbit de l’ensenyament, un dels sectors més vulnerables i que més ha patit aquesta crisi ha estat el del col·lectiu de les escoles bressol, llar d’infants, escoles infantils o com se les vulgui anomenar. I crec que és just i necessari que es posi de relleu la importància dels centres que se centren en aquesta etapa educativa, dels 0 als 3 anys, perquè tinc la sensació que tot sovint queda menystinguda.
Totes les etapes escolars són importants. En totes elles cal esperar la màxima professionalitat i dedicació dels mestres que tutoritzen els nostres fills en horari escolar. Ara bé, he de reconèixer que a mi, patidora de mena, una de les qüestions que més m’amoïnava quan vaig ser mare era pensar que, després de la baixa maternal, quan les criatures encara són tan petites, els meus petits passarien vora 8 hores amb un grup de persones desconegudes.
Aquesta por, qualsevol neguit i la més mínima sospita que les coses podien anar malament es van esvair quan vaig conèixer la Filo, directora de l’Escola Infantil Copèrnic. Ella i el seu gran equip de professionals han fet que tots aquests anys jo me n’hagi anat a la feina amb un somriure d’orella a orella i la tranquil·litat que la criatura no només estaria atesa, mimada i cuidada sinó que, a més, rebria una excel·lent educació en valors.
L’entusiasme, dedicació, esforç i professionalitat de tot l’equip que treballa a la Copèrnic són dignes d’admirar. Diàriament es proposen nous reptes i s’escarrassen perquè la nostra quitxalla surti millor preparada.
El primer dia que la Valèria em va dir que verd en anglès era green vaig al·lucinar. Ara ni se’m fa estrany escoltar-la taral·lejar una cançó sencera en anglès.

Gràcies, Filo. Gràcies a tu i tot el teu equip.

dissabte, 11 de maig de 2013

LA FELICITAT

És curiós com hi ha dies que, per més coses que facis i més motius tinguis per estar esgotada, sents que res ni ningú pot aturar-te. Aquests dies especialment enèrgics, permeteu-me l'expressió, molen molt.

De vegades ja et lleves així, de vegades no. Sovint la sensació va in crescendo a mesura que avancen les hores. Com més feina fas, menys mandra et fa fer-ne més, com més idees tens, més entusiasme poses en pensar-ne de noves, com més somrius més ganes tens de riure de nou.

Et sents, senzillament, feliç. 
En aquests dies m'agrada molt fer un exercici: repasso minuciosament la meva vida. El que sóc, el camí realitzat per arribar fins aquí, l'educació que em van regalar de petita, el pas per l'escola, l'institut i la facultat, les múltiples i variades feines que he tingut (enguany farà ja vint anys que treballo), les grans persones que m'han acompanyat en el decurs del trajecte, les que malauradament ja no hi són, les dues personetes que han arribat per quedar-se i que depenen de mi, i el meu imprescindible, sense l'amor incondicional del qual jo no seria el que sóc.

Aleshores em sento tan afortunada que només puc estar agraïda. I aquesta plenitud em dóna forces per donar i per vendre i la capacitat de fer front a qualsevol repte que em proposi. 

dijous, 9 de maig de 2013

TAN SENZILL COM CREURE'T-HO


Tenir la certesa que tot anirà bé ajuda a que les coses surtin bé. És una qüestió d’actitud. És tan fàcil com creure-t’ho. Tanmateix, n’has d’estar convençut de debò. No s’hi val només a fer-ho veure.

La teoria, que a priori sembla d’allò més senzilla, es pot aplicar sempre. Tant hi fa que es tracti d’una qüestió d’estat com que sigui una fotesa.

Perquè els teus desitjos es facin realitat, el més important és el convenciment que posis en la persecució dels mateixos. L’estat d’ànim hi juga un paper fonamental. El desànim, la por o els dubtes són els pitjors enemics de l’optimisme i la manera més efectiva de combatre’ls és, com acostumo a dir jo, a base d’amor. Perquè un objectiu s'acompleixi amb èxit cal posar-hi molt d’amor i afegir-hi dedicació, un bon gruix d’entusiasme i un xic d’il·lusió. Dit així sona bé, oi?

Un exemple pràctic: si quan he començat a escriure aquest article no m’hi hagués posat amb ganes, no hauria passat ni de la segona línia. El poder del convenciment és crucial. Hem de partir de la hipòtesi que es pot aconseguir qualsevol propòsit. Només amb aquesta premissa serem capaços de vèncer la desesperació quan el camí ens posa traves.

Malgrat que l’escenari actual és el que és, avui més que mai hem de procurar sentir-nos capaços d’assolir totes les fites que ens anem fixant, perquè la vida no és res més que això: la lluita per les petites coses que, sumades una a una, esdevenen grans tresors i ens atorguen moments de felicitat sublim.