EL MISTERI DE LA VIDA

Sóc de tarannà optimista, vitalista i entusiasta. Suposo que, com tothom, procuro ser tan feliç com puc i, si més no, lluito per anar una mica més enllà del simple fet de “sobreviure”.

He de reconèixer que el vent bufa al meu favor perquè tinc feina ─que avui en dia és gairebé un miracle─, la millor família del món, grans amics imprescindibles i un company de viatge que completa la meva sort.

Seria una beneita desagraïda si, en aquestes condicions, no valorés tot el que tinc.

Aquests paràmetres, tot i no dependre exclusivament de mi, tenen en comú que els puc cuidar. És a dir, si treballo amb esforç possiblement no perdré la feina, i si m'estimo els meus per damunt de tot, si em preocupo per ells, si hi sóc incondicionalment quan em necessiten, ells també em faran costat a mi.

Fins aquí tot va bé. En aquestes condicions, procurar ser feliç és pràcticament una obligació moral.

Tanmateix, hi ha un altre aspecte que, de fet, és el més important: la salut. D’aquest depenen tota la resta i, malauradament, l’atzar hi juga un paper decisiu.

Cada dia tinc més clar que és una autèntica loteria. Que va com va…

I no em val això de fer una dieta equilibrada, practicar exercici regular, no provar el tabac ni les drogues, beure alcohol amb moderació i fer-se revisions mèdiques periòdiques.

Sabeu què? Que a la merda tot això!

Les plantes infantils dels hospitals estan plenes de criatures que, evidentment, ni han fumat ni han begut i, en canvi, la vida les ha estafat. Cada vegada són més els joves de la meva generació que ens deixen, sense més, sense haver fet res mal fet. A diari, centenars de famílies s’esquincen per la pèrdua d’un dels seus membres.

El nostre pas per aquest món, si ens parem a pensar-hi una mica, sembla una tòmbola macabra. Sabem que avui i ara hi som. Però del que esdevindrà d’aquí a deu minuts no en tenim ni idea. Deu ser el famós misteri de la vida. Un misteri que, per què negar-ho, em neguiteja.

Qui no ha desitjat alguna vegada poder preveure el futur?

Encara que, ben mirat, de què ens serviria conèixer quina és la nostra data de caducitat?

Creieu que podríem fer com si res sabent que la setmana que ve ens toca abandonar el vaixell?

És clar que no. Seria una bogeria.

Per això sempre acabo fent la mateixa reflexió: cal aprofitar tots els bons moments viscuts i compartits, perquè això és tot el que ens endurem d’aquest periple.