«A un home se'l coneix pel seu silenci», em va dir una vegada.
Ell ho és prou, de silenciós. En el silenci troba la pau que necessita per sentir-se a gust. És una d'aquelles persones que sap escoltar bé, que respecta estrictament el torn de paraula i exigeix que també ho faci el seu interlocutor.
Per acompanyar-lo en el silenci, toca la guitarra. Porta la música a les venes. Es va criar amb ella i viu per a ella. Sense música es marciria i se l'estima tant que recorda les lletres i els acords de milers i milers de cançons.
De mirada eterna i lluent, la serenor que transmet sembla la de la mar quan arriba a la sorra d'una platja solitària. Quan està pensatiu té un posat més aviat seriós i quan riu és com si sortís el sol. Hi ha poques persones amb un somriure tan bonic, tan net, tan pur i tan encomanadís. Estima la seva terra amb convicció i protegeix la família amb devoció.
I perquè no sigui dit que només li veig les gràcies, us confessaré que pot arribar a ser molt cabut, un xic obstinat, tirant a casacarràbies, i una mica tastaolletes.
Però, què hi farem? Com diu aquella cançó: «no és perfecte, però s'assembla a allò que, simplement, sempre havia somiat» i enlloc em trobo més a gust que entre els seus braços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada