L'Anabel, a qui recordo amb un grau de detall extraordinari, lluïa la mirada més turquesa que he vist mai i era rossa com un fil d'or. La Rosita la tenia en acollida per protegir-la d'un pare abusador i d'una mare alcohòlica i maltractadora. Era només un parell d'anys més petita que jo i, de mica en mica, ens vam anar fent amigues. Ella mai no em va explicar res i jo vaig optar per obviar el que sabia.
Un dia la mare em va dir que l'Anabel havia de tornar amb els seus pares. Que estaven disposats a estimar-la i a cuidar-la bé. No havien passat ni un parell de mesos que l'Anabel era a casa de la Rosita de nou. Vam tornar a baixar a jugar a la plaça fins que, novament, va marxar a casa dels pares. Va anar i venir unes quantes vegades i no recordo quin dia va ser l'últim que ens vam veure. Però penso en ella quan llegeixo en algun lloc que una dona ha calat foc al seu marit després de trobar-lo violant la seva filla; quan m'expliquen que han trobat mortes dues nenes molt petites amb signes evidents d'abús sexual, o quan el telenotícies obre la secció de successos anunciant els desmantellament d'una xarxa de pederastes que actuava per tot el món.
Penso en l'Anabel, en què deu fer, en com haurà afrontat la vida adulta, en les seqüeles que tindrà, en els malsons que deu haver de gestionar... I penso en els meus fills i en la sort que tenen d'haver nascut a casa. I pateixo per si mai algú els fa mal i suplico que això no passi mai dels mais.
No ho entenc. Fer això a un infant és de covards, de pertorbats, de trastocats. Sóc incapaç de comprendre quin impuls malaltís fa que un ésser humà deixi de ser persona i es converteixi en el pitjor monstre del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada